Mahya

Aquestes imatges i inscripcions fetes amb llums penjades entre els minarets de les mesquites han il·luminat les nits de Ramadà durant quasi 400 anys. Aquesta vella tradició que existeix des de fa quatre segles és una pràctica única a Turquia i, específica d’Istanbul.
Els Ramadans de la vella Istanbul estaven caracteritzats per una magnífic ambient festiu on la música, la literatura i varis espectacles envaïen els carrers d’aquesta metròpoli. Els símbols d’aquella època es reflectien al cel de nit mitjançant una sèrie de làmpades d’oli lligades entre els minarets de les mesquites de doble minaret i enceses de tal manera que formessin el dibuix desitjat. Aquestes imatges i inscripcions prengueren el nom de “Mahya”. La idea d’aquesta tradició és la d’agrair a Allah l’alegria i la plenitud que porta el Ramadà, fer la festa més interessant per la canalla i incitar a la gent a fer bones obres.
La història de la Mahya remunta a l’any 1614 en que el caligrafista Hafiz Ahmet Kefevi era el muetzí (la persona que crida a l’oració a les mesquites) de la mesquita “Mehmed el Conqueridor”. Aquell any aquest caligrafista instal·là a la seva mesquita un disseny artístic amb cal·ligrafia al centre, entre els dos minarets, i el presentà al Sultà Ahmed I. El Sultà, encantat pel regal, va ordenar equipar totes les mesquites amb una Mahya durant les nits del Ramadà. Instal·lada per primer cop a la mesquita de Sultanahmet (Blava) que feia poc que havia estat construïda, aquesta innovació va esdevenir un art en els propers anys. Va ser el mestre “mahyaista” Abdüllatif Efendi de la mesquita de Süleymaniye qui va realçar l’art de la Mahya dotant-lo d’un estil artístic. Quan Abdüllatif Efendi morí al 1877 els seus fills van ocupar el seu lloc i des de llavors, l’art de la Mahya ha anat passant de pares a fills.
Els preparatius d’instal·lació de les Mahya comencen quinze dies abans de l’1 de Ramadà. Durant la primera meitat del mes, consisteixen en inscripcions i a la segona meitat s’afegeixen il·lustracions com l’estrella i la mitja lluna, flors o mesquites. Pel que fa a les inscripcions acostumen a ser del tipus “Benvingut Ramadà!”, “Sultà dels Onze Mesos” o “No hi ha Déu que Allah” i “Adéu Ramadà” cap a finals de mes. Alguns missatges de tipus polític o social també es començaren a utilitzar fa uns 100 anys quan els polítics van començar a formar part del dia a dia del país. El procés d’elaboració d’una Mahya és molt elaborat. Primer de tot es fa un esbós sobre paper de les imatges i inscripcions que es volen elaborar, marcant els punts d’intersecció de la quadrícula. Cada punt de la quadrícula correspondrà a una làmpada d’oli o elèctrica i, totes les marcades formen el dibuix desitjat.
Actualment, l’art de la Mahya és un art en perill d’extinció. No obstant, es comencen a fer els primers esforços per recuperar el seu interès preparant de cara el 2010 quan Istanbul serà proclamada Capital Europea de la Cultura el primer estudi exhaustiu sobre aquesta vella tradició convertida en art.

Ramazan

A Turquia, com a la resta de països musulmans, aquests dies estan celebrant el final del Ramadà. El Ramadà és el novè mes del calendari musulmà, és a dir, del calendari lunar. El fet que el calendari lunar sigui 11 dies més curt que el solar fa que aquesta festa se celebri en dates diferents cada any. Aquest any començà el 22 d’agost i acabà el 19 de setembre però les celebracions duren fins el dia 22. Es creu que durant el mes del Ramadà Allah va mostrar els primers versos de l’Alcorà, el llibre sagrat de l’Islam. Des d’occident, associem el Ramadà al dejuni que la majoria de musulmans practiquen en aquestes dates. El dejuni durant el mes del Ramadà és un dels cinc pilars de l’Islam juntament amb la fe amb Allah, l’oració, l’almoina i visitar la Meca almenys un cop a la vida.

Per un musulmà practicant, la pregunta “és necessari fer el dejuni?” no té cap sentit perquè per ells la responsabilitat ha estat establerta per Déu i res pot provocar-ne el dubte. No obstant, a Turquia el Ramadà es viu d’una manera diferent a la resta de països islàmics ja que una de les reformes impulsades per Atatürk fou la creació d’un país que mantingués la religió musulmana però que no visqués sota la llei islàmica (Sharia) tal i com succeeix a la resta de països musulmans. Això significa que els turcs són tolerants davant d’algú que no segueix totes les lleis de l’Alcorà. A Turquia, per exemple, és molt comú trobar famílies en les que uns membres segueixen el dejuni i els altres no sense que això provoqui cap confrontació. Molts turcs segueixen el dejuni només per portar un estil de vida més senzill i poder-se fer una petita idea del que pot sentir algú que no té la sort de tenir el plat a taula cada dia.

Tots aquells que segueixen el dejuni, han de complir amb estrictes restriccions durant aquest mes. No només tenen prohibit menjar o beure durant les hores de llum, sinó que moltes altres coses com fumar, menjar xiclet, mantenir relacions sexuals, dir mentides, insultar, acusar algú a l’esquena també formen part d’aquestes restriccions. Al final del dia, el dejuni es trenca amb una pregaria i un àpat anomenat “iftar”. Sovint es trenca el dejuni amb un dàtil perquè es creu que Mahoma va trencar el dejuni d’aquesta manera. L’iftar acostuma a començar amb un dàtil, unes olives, un got d’aigua, el pa de “pide” típic durant el mes del Ramadà i una sopa. És molt important que per aquest àpat la família es reuneixi i, encara que sigui difícil reunir-se, la majoria de les famílies intenten trencar el dejuni tots junts. Per això és normal veure els carrers pràcticament deserts i els restaurants plens quan els imams de les mesquites anuncien el final del dejuni a través dels altaveus instal•lats als minarets. Es considera de mala educació arribar tard a l’iftar i tenir la gent esperant. El Ramadà és sinònim de família i trobades, és temps per baixar el ritme de vida, és temps per compartir algunes tradicions que de mica en mica sembla que vagin desapareixent, és temps per convidar família i amics a l’iftar, especialment aquells amb les rendes més baixes. Durant el Ramadà és comú fer obres de caritat i donar menjar a aquells que ho necessiten. Gràcies a donatius per part de la gent i fons municipals, es poden organitzar iftars durant tot el mes per aquells que ho necessiten. Després de sopar, és típic sortir una estona a donar el volt per les fires que s’organitzen a cada ciutat o visitar família i amics.

Entre una hora i dues hores abans de la sortida del sol és típic despertar-se pel so d’un tabal. Un tabaler és l’encarregat de recórrer els barris amb el tabal i despertar a la gent per tal de que tinguin temps de preparar el “sahur”, el primer àpat del dia. El dejuni es reprèn tot just després del “sahur” que es fa sota la llum de l’alba. Sobre la taula s’hi troben aliments com el te, ous, empanades de carn, iogurt i formatge.

El Ramadà acaba amb el Şeker Bayram (Festa del Sucre) que dura tres dies i aquest any té lloc el 21 de setembre. El Şeker Bayram és una de les festes islàmiques més importants. Durant aquests tres dies la gent vesteix amb les millors peces de roba que tenen, es visiten els parents i veïns, es regalen caramels i dolços com el baklava a la gent i es fan regals als nens. El primer dia de les festes és un dia per visitar els cementiris i resar pels més estimats.

Per tant, tot i que la caritat i les bones obres són sempre importants a l’Islam, prenen especial importància durant el mes del Ramadà. La generositat i l’agraïment s’accentuen en una societat on ja sabem que aquestes dues paraules són constants en les seves vides.