El 19 de gener de 2007 Turquia va trontollar i avui, tres anys després d’aquell fatídic divendres, els sentiments dels ciutadans de Turquia encara descriuen un moviment de vaivé de total inseguretat. Un terratrèmol que va enderrocar grans columnes que sustentaven el que tan difícil és d’aixecar en aquest país mig europeu mig asiàtic, la convivència.
Hrant Dink era un ciutadà turc d’origen armeni que habitava a Istanbul. Era director del setmanari Agos i columnista del famós diari Zaman, però per damunt d’això, Dink era un personatge pacífic, apassionat dels Drets Humans i gran defensor de la convivència entre pobles, especialment entre el poble armeni i el turc. Intel·lectual i crític, Hrant Dink utilitzava el bolígraf i la paraula com a principal arma per expressar les seves opinions pacífiques.
Amb una valentia que pocs la poden demostrar, Dink va contribuir, sobre una base pacífica i conciliadora, a generar el debat sobre el genocidi armeni, tema tabú a Turquia. Creia que ja havia arribat l’hora de passar pàgina i iniciar el diàleg, era hora de deixar enrera els tabús i treballar per la Turquia que ell estimava, la Turquia de la convivència. Aquesta Turquia existeix als carrers però no a nivell polític. Un exemple d’aquest treball era la publicació del setmanari Agos en les dues llengües, la turca i l’armènia. Hrant Dink s’estimava Turquia i, especialment, la ciutat d’Istanbul i es considerava públicament com “un ciutadà de Turquia que és armeni”. Crític tant amb el nacionalisme armeni com amb el nacionalisme turc, recriminava a la diàspora i al govern armenis el fet de malgastar tantes energies criticant Turquia, quan el problema real d’Armènia és la pobresa i, defensava la comunicació entre les dues comunitats.
Ell va contribuir en el diàleg i el diàleg va contribuir en la seva mort. Tot va començar el 2005 quan Dink va ser acusat per un fiscal ultranacionalista i conservador de violar l’Article 301 del Codi Penal Turc per “insultar la identitat turca” en un article sobre la diàspora armènia on intentava convèncer els armenis que “l’enemistat envers els turcs enverina les vostres sangs”. La mala interpretació d’aquestes paraules per part del fiscal, afegida a la ceguesa que provoca la vena del nacionalisme extrem sobre els ulls de qualsevol individu, van condemnar Hrant Dink a sis mesos de presó que no els havia de complir “si no es repetia”, atenció, “el crim”. Un commocionat Hrant Dink sortia, aquell 2005, del jutjat pronunciant amb llàgrimes als ulls: “Jo sóc un ciutadà turc que sempre he viscut amb els turcs i sóc solidari amb ells. Crec que no podria viure en aquest país amb la identitat d’haver-los insultat”.
Per si no fos poc el fet que se li qüestionés la identitat, al cap de poc, la vida de Hrant Dink es va convertir en un infern i és que el seu correu es va omplir d’amenaces per part dels sectors més ultranacionalistes. De totes maneres, malgrat a la tortura psicològica a la que estava sotmès, Dink es va mantenir fidel a la llibertat d’expressió i mai va abandonar el país que estimava. Des d’Istanbul assegurava que “mentre visqui aquí, continuaré explicant la veritat, tal i com sempre he fet”. Les amenaces de mort augmentaven i, tot i haver-ho denunciat a les forces de seguretat, es queixava de no haver rebut cap tipus de protecció. En el seu últim article manifestava la por de caminar pels carrers de la ciutat on sempre havia viscut i escrivia: “No sé com són de reals aquestes amenaces però el que és realment insuportable és la tortura psicològica en la que visc. Sóc com un colom... mirant al voltant, a la meva esquerra, a la meva dreta, endavant i enrera de la mateixa manera que fan els coloms. El meu cap és tan actiu com els seus... però sé que en aquest país estimen els coloms i no els disparen”. Malauradament , un jove ultranacionalista va demostrar que les seves paraules eren errònies disparant-li un tret a la sortida de l’oficina del diari Agos el 19 de gener de 2007.
La bala va ser disparada pel jove extremista però al darrera de l’assassinat es percep les mans brutes d’aquell estat profund que tan poder té encara a Turquia. Segons paraules de Nicola Duckworth, directora del Programa Regional per Europa i Àsia Central d’Amnistía Internacional, “Hrant Dink va ser assassinat per expressar les seves opinions pacífiques i, ho va ser, segons sembla, amb el consentiment tàctic de certs elements de les institucions turques encarregades de fer complir la llei” fent referència al fet que Dink mai va rebre protecció per part de la policia, tot i haver estat informats dels plans d’assassinat durant els mesos previs al 19 de gener.
Centenars de milers de persones van sortir al carrer darrera el crit de “Tots som Hrant Dink. Tots som armenis” i és que, recolzant-me en les paraules del discurs de l’esposa de Dink, aquesta bala ha separat Hrant Dink de la mateixa esposa, dels seus fills, dels seus amics... Però no ha aconseguit separar-lo del seu país. Aquesta bala va ferir a milions de persones, va ferir a la llibertat d’expressió, el diàleg, la convivència entre pobles, els Drets Humans. Aquesta bala va matar Hrant Dink i va ferir un país.
Jordi Niubó Boj
Berga 19/01/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada