La bala que va matar Hrant Dink i va ferir un país

El 19 de gener de 2007 Turquia va trontollar i avui, tres anys després d’aquell fatídic divendres, els sentiments dels ciutadans de Turquia encara descriuen un moviment de vaivé de total inseguretat. Un terratrèmol que va enderrocar grans columnes que sustentaven el que tan difícil és d’aixecar en aquest país mig europeu mig asiàtic, la convivència.

Hrant Dink era un ciutadà turc d’origen armeni que habitava a Istanbul. Era director del setmanari Agos i columnista del famós diari Zaman, però per damunt d’això, Dink era un personatge pacífic, apassionat dels Drets Humans i gran defensor de la convivència entre pobles, especialment entre el poble armeni i el turc. Intel·lectual i crític, Hrant Dink utilitzava el bolígraf i la paraula com a principal arma per expressar les seves opinions pacífiques.

Amb una valentia que pocs la poden demostrar, Dink va contribuir, sobre una base pacífica i conciliadora, a generar el debat sobre el genocidi armeni, tema tabú a Turquia. Creia que ja havia arribat l’hora de passar pàgina i iniciar el diàleg, era hora de deixar enrera els tabús i treballar per la Turquia que ell estimava, la Turquia de la convivència. Aquesta Turquia existeix als carrers però no a nivell polític. Un exemple d’aquest treball era la publicació del setmanari Agos en les dues llengües, la turca i l’armènia. Hrant Dink s’estimava Turquia i, especialment, la ciutat d’Istanbul i es considerava públicament com “un ciutadà de Turquia que és armeni”. Crític tant amb el nacionalisme armeni com amb el nacionalisme turc, recriminava a la diàspora i al govern armenis el fet de malgastar tantes energies criticant Turquia, quan el problema real d’Armènia és la pobresa i, defensava la comunicació entre les dues comunitats.

Ell va contribuir en el diàleg i el diàleg va contribuir en la seva mort. Tot va començar el 2005 quan Dink va ser acusat per un fiscal ultranacionalista i conservador de violar l’Article 301 del Codi Penal Turc per “insultar la identitat turca” en un article sobre la diàspora armènia on intentava convèncer els armenis que “l’enemistat envers els turcs enverina les vostres sangs”. La mala interpretació d’aquestes paraules per part del fiscal, afegida a la ceguesa que provoca la vena del nacionalisme extrem sobre els ulls de qualsevol individu, van condemnar Hrant Dink a sis mesos de presó que no els havia de complir “si no es repetia”, atenció, “el crim”. Un commocionat Hrant Dink sortia, aquell 2005, del jutjat pronunciant amb llàgrimes als ulls: “Jo sóc un ciutadà turc que sempre he viscut amb els turcs i sóc solidari amb ells. Crec que no podria viure en aquest país amb la identitat d’haver-los insultat”.

Per si no fos poc el fet que se li qüestionés la identitat, al cap de poc, la vida de Hrant Dink es va convertir en un infern i és que el seu correu es va omplir d’amenaces per part dels sectors més ultranacionalistes. De totes maneres, malgrat a la tortura psicològica a la que estava sotmès, Dink es va mantenir fidel a la llibertat d’expressió i mai va abandonar el país que estimava. Des d’Istanbul assegurava que “mentre visqui aquí, continuaré explicant la veritat, tal i com sempre he fet”. Les amenaces de mort augmentaven i, tot i haver-ho denunciat a les forces de seguretat, es queixava de no haver rebut cap tipus de protecció. En el seu últim article manifestava la por de caminar pels carrers de la ciutat on sempre havia viscut i escrivia: “No sé com són de reals aquestes amenaces però el que és realment insuportable és la tortura psicològica en la que visc. Sóc com un colom... mirant al voltant, a la meva esquerra, a la meva dreta, endavant i enrera de la mateixa manera que fan els coloms. El meu cap és tan actiu com els seus... però sé que en aquest país estimen els coloms i no els disparen”. Malauradament , un jove ultranacionalista va demostrar que les seves paraules eren errònies disparant-li un tret a la sortida de l’oficina del diari Agos el 19 de gener de 2007.

La bala va ser disparada pel jove extremista però al darrera de l’assassinat es percep les mans brutes d’aquell estat profund que tan poder té encara a Turquia. Segons paraules de Nicola Duckworth, directora del Programa Regional per Europa i Àsia Central d’Amnistía Internacional, “Hrant Dink va ser assassinat per expressar les seves opinions pacífiques i, ho va ser, segons sembla, amb el consentiment tàctic de certs elements de les institucions turques encarregades de fer complir la llei” fent referència al fet que Dink mai va rebre protecció per part de la policia, tot i haver estat informats dels plans d’assassinat durant els mesos previs al 19 de gener.

Centenars de milers de persones van sortir al carrer darrera el crit de “Tots som Hrant Dink. Tots som armenis” i és que, recolzant-me en les paraules del discurs de l’esposa de Dink, aquesta bala ha separat Hrant Dink de la mateixa esposa, dels seus fills, dels seus amics... Però no ha aconseguit separar-lo del seu país. Aquesta bala va ferir a milions de persones, va ferir a la llibertat d’expressió, el diàleg, la convivència entre pobles, els Drets Humans. Aquesta bala va matar Hrant Dink i va ferir un país.

Jordi Niubó Boj

Berga 19/01/2010

Mahya

Aquestes imatges i inscripcions fetes amb llums penjades entre els minarets de les mesquites han il·luminat les nits de Ramadà durant quasi 400 anys. Aquesta vella tradició que existeix des de fa quatre segles és una pràctica única a Turquia i, específica d’Istanbul.
Els Ramadans de la vella Istanbul estaven caracteritzats per una magnífic ambient festiu on la música, la literatura i varis espectacles envaïen els carrers d’aquesta metròpoli. Els símbols d’aquella època es reflectien al cel de nit mitjançant una sèrie de làmpades d’oli lligades entre els minarets de les mesquites de doble minaret i enceses de tal manera que formessin el dibuix desitjat. Aquestes imatges i inscripcions prengueren el nom de “Mahya”. La idea d’aquesta tradició és la d’agrair a Allah l’alegria i la plenitud que porta el Ramadà, fer la festa més interessant per la canalla i incitar a la gent a fer bones obres.
La història de la Mahya remunta a l’any 1614 en que el caligrafista Hafiz Ahmet Kefevi era el muetzí (la persona que crida a l’oració a les mesquites) de la mesquita “Mehmed el Conqueridor”. Aquell any aquest caligrafista instal·là a la seva mesquita un disseny artístic amb cal·ligrafia al centre, entre els dos minarets, i el presentà al Sultà Ahmed I. El Sultà, encantat pel regal, va ordenar equipar totes les mesquites amb una Mahya durant les nits del Ramadà. Instal·lada per primer cop a la mesquita de Sultanahmet (Blava) que feia poc que havia estat construïda, aquesta innovació va esdevenir un art en els propers anys. Va ser el mestre “mahyaista” Abdüllatif Efendi de la mesquita de Süleymaniye qui va realçar l’art de la Mahya dotant-lo d’un estil artístic. Quan Abdüllatif Efendi morí al 1877 els seus fills van ocupar el seu lloc i des de llavors, l’art de la Mahya ha anat passant de pares a fills.
Els preparatius d’instal·lació de les Mahya comencen quinze dies abans de l’1 de Ramadà. Durant la primera meitat del mes, consisteixen en inscripcions i a la segona meitat s’afegeixen il·lustracions com l’estrella i la mitja lluna, flors o mesquites. Pel que fa a les inscripcions acostumen a ser del tipus “Benvingut Ramadà!”, “Sultà dels Onze Mesos” o “No hi ha Déu que Allah” i “Adéu Ramadà” cap a finals de mes. Alguns missatges de tipus polític o social també es començaren a utilitzar fa uns 100 anys quan els polítics van començar a formar part del dia a dia del país. El procés d’elaboració d’una Mahya és molt elaborat. Primer de tot es fa un esbós sobre paper de les imatges i inscripcions que es volen elaborar, marcant els punts d’intersecció de la quadrícula. Cada punt de la quadrícula correspondrà a una làmpada d’oli o elèctrica i, totes les marcades formen el dibuix desitjat.
Actualment, l’art de la Mahya és un art en perill d’extinció. No obstant, es comencen a fer els primers esforços per recuperar el seu interès preparant de cara el 2010 quan Istanbul serà proclamada Capital Europea de la Cultura el primer estudi exhaustiu sobre aquesta vella tradició convertida en art.

Ramazan

A Turquia, com a la resta de països musulmans, aquests dies estan celebrant el final del Ramadà. El Ramadà és el novè mes del calendari musulmà, és a dir, del calendari lunar. El fet que el calendari lunar sigui 11 dies més curt que el solar fa que aquesta festa se celebri en dates diferents cada any. Aquest any començà el 22 d’agost i acabà el 19 de setembre però les celebracions duren fins el dia 22. Es creu que durant el mes del Ramadà Allah va mostrar els primers versos de l’Alcorà, el llibre sagrat de l’Islam. Des d’occident, associem el Ramadà al dejuni que la majoria de musulmans practiquen en aquestes dates. El dejuni durant el mes del Ramadà és un dels cinc pilars de l’Islam juntament amb la fe amb Allah, l’oració, l’almoina i visitar la Meca almenys un cop a la vida.

Per un musulmà practicant, la pregunta “és necessari fer el dejuni?” no té cap sentit perquè per ells la responsabilitat ha estat establerta per Déu i res pot provocar-ne el dubte. No obstant, a Turquia el Ramadà es viu d’una manera diferent a la resta de països islàmics ja que una de les reformes impulsades per Atatürk fou la creació d’un país que mantingués la religió musulmana però que no visqués sota la llei islàmica (Sharia) tal i com succeeix a la resta de països musulmans. Això significa que els turcs són tolerants davant d’algú que no segueix totes les lleis de l’Alcorà. A Turquia, per exemple, és molt comú trobar famílies en les que uns membres segueixen el dejuni i els altres no sense que això provoqui cap confrontació. Molts turcs segueixen el dejuni només per portar un estil de vida més senzill i poder-se fer una petita idea del que pot sentir algú que no té la sort de tenir el plat a taula cada dia.

Tots aquells que segueixen el dejuni, han de complir amb estrictes restriccions durant aquest mes. No només tenen prohibit menjar o beure durant les hores de llum, sinó que moltes altres coses com fumar, menjar xiclet, mantenir relacions sexuals, dir mentides, insultar, acusar algú a l’esquena també formen part d’aquestes restriccions. Al final del dia, el dejuni es trenca amb una pregaria i un àpat anomenat “iftar”. Sovint es trenca el dejuni amb un dàtil perquè es creu que Mahoma va trencar el dejuni d’aquesta manera. L’iftar acostuma a començar amb un dàtil, unes olives, un got d’aigua, el pa de “pide” típic durant el mes del Ramadà i una sopa. És molt important que per aquest àpat la família es reuneixi i, encara que sigui difícil reunir-se, la majoria de les famílies intenten trencar el dejuni tots junts. Per això és normal veure els carrers pràcticament deserts i els restaurants plens quan els imams de les mesquites anuncien el final del dejuni a través dels altaveus instal•lats als minarets. Es considera de mala educació arribar tard a l’iftar i tenir la gent esperant. El Ramadà és sinònim de família i trobades, és temps per baixar el ritme de vida, és temps per compartir algunes tradicions que de mica en mica sembla que vagin desapareixent, és temps per convidar família i amics a l’iftar, especialment aquells amb les rendes més baixes. Durant el Ramadà és comú fer obres de caritat i donar menjar a aquells que ho necessiten. Gràcies a donatius per part de la gent i fons municipals, es poden organitzar iftars durant tot el mes per aquells que ho necessiten. Després de sopar, és típic sortir una estona a donar el volt per les fires que s’organitzen a cada ciutat o visitar família i amics.

Entre una hora i dues hores abans de la sortida del sol és típic despertar-se pel so d’un tabal. Un tabaler és l’encarregat de recórrer els barris amb el tabal i despertar a la gent per tal de que tinguin temps de preparar el “sahur”, el primer àpat del dia. El dejuni es reprèn tot just després del “sahur” que es fa sota la llum de l’alba. Sobre la taula s’hi troben aliments com el te, ous, empanades de carn, iogurt i formatge.

El Ramadà acaba amb el Şeker Bayram (Festa del Sucre) que dura tres dies i aquest any té lloc el 21 de setembre. El Şeker Bayram és una de les festes islàmiques més importants. Durant aquests tres dies la gent vesteix amb les millors peces de roba que tenen, es visiten els parents i veïns, es regalen caramels i dolços com el baklava a la gent i es fan regals als nens. El primer dia de les festes és un dia per visitar els cementiris i resar pels més estimats.

Per tant, tot i que la caritat i les bones obres són sempre importants a l’Islam, prenen especial importància durant el mes del Ramadà. La generositat i l’agraïment s’accentuen en una societat on ja sabem que aquestes dues paraules són constants en les seves vides.

Türk kahvaltı

imatge cedida per siestamusfik

imatge cedida per WhatCoulPossiblyGoWrong

imatge cedida per MisssGibi

imatge cedida per -EsRa-

Mentre a casa nostra la majoria de cops l’esmorzar no passa d’un cafè amb llet i un croissant o un bol de llet amb cereals, a Turquia no és així. L’esmorzar és considerat l’àpat més important del dia. Donada la importància que li donen els turcs a aquest àpat, pot induir a pensar que es tracta del que podríem anomenar “esmorzar internacional” amb les torrades amb melmelada, els ous remenats, el suc de taronja i el cafè amb llet com a base essencial. No obstant, estant en contacte amb la societat turca és fàcil captar com n'estan d’orgullosos del seu esmorzar i, això només s’explica perquè Turquia s’ha inventat i creat el seu propi esmorzar, l’esmorzar nacional. El Türk kahvaltı consisteix en:

• Ous
• Olives
• Tomàquets
• Mantequilla
• Cogombres
• Pebrots verds
• Melmelada
• Fruita
• Mel
• Çay (te turc)
• Simit
• Poğaça
• Börek

D'aquests tres últims, el simit (segona fotografia) és una espècie de pa cruixent circular cobert amb sèsam, típic de Turquia i Grècia, el poğaça (tercera fotografia) és semblant a un brioix, farcit amb formatge o patata típic d'una regió de l'Europa mediterrània de l'est compresa entre Croàcia i Turquia i, finalment, el börek (quarta fotografia), una empanada de pasta phyllo d'origen otomà i que es pot farcir amb formatge feta, carn picada o espinacs.

De totes maneres, no són els ingredients que fan de l'esmorzar turc un esmorzar diferent al de la resta del món, no són els ingredients que fan que un turc se senti orgullós de l'esmorzar del seu país. L'orgull recau en el fet que l'esmorzar turc es fa sempre amb companyia, mai sol. En el moment en que esmorzes sol, l'esmorzar deixa de ser turc. Per tant, un cop més, Turquia ens demostra el seu caliu, donant prioritat a les relacions socials i deixant de banda qualsevol forma d'individualisme. En definitiva, a Turquia l'esmorzar és l'àpat més important del dia perquè la familia i els companys realment importen.

Istanbul

Sóc conscient de que per més paraules que escrigui, per més fotografies que hi posi, no ho aconseguiré. Istanbul difícilment s’explica amb paraules o fotografies. És només la seva gent, el seu estil, els seus sons, les seves olors, la seva música, les sensacions que transmet qui poden dibuixar la fotografia més detallada d’aquest indret tan privilegiat del planeta
Istanbul, una metròpolis d’una bellesa indescriptible que descansa entre dos continents separats per l’estret del Bòsfor i que, al tractar-se d’un punt estratègic en el mapa, un gran nombre de civilitzacions com l’imperi Bizantí o el Romà hi han deixat el seu llegat al llarg de la història. Bizanci, Constantinoble i Istanbul són només tres dels més de vuit noms que ha tingut la ciutat.
Napoleó va dir que “Si la Terra fos un únic Estat, Constantinoble en seria la capital” i la veritat és que no trobaríem cap altra ciutat al món que el representés tal i com ho fa Istanbul.
Una ciutat europea amb un toc asiàtic i, a la vegada, una ciutat asiàtica amb un toc europeu. Per tant, una ciutat de contrastos on el passat i el present, el ric i el pobre, lo bonic i lo lleig, la música clàssica i la música electrònica, les olors i les pudors, lo tronat i lo modern, el “pijo” i el “junkie”, el soroll i el silenci, el progrés i les tradicions hi conviuen amb una harmonia especial respecte a altres ciutats.
Passejar pels carrers d'Istanbul et desperta els sentits fins al punt de poder captar el mínim detall específic de cada barri i saber-lo apreciar com a tal. Et permet captar el so de les campanetes dels venedors de “Maraş dondurması” quan juguen a fer aparèixer i desaparèixer aquest gelat elàstic de les mans del client, la posta de sol vista des d’Üsküdar amb el sol desapareixent darrera els set turons d’Istanbul, la olor del peix acabat de pescar des del pont i cuinat a la planxa a Eminönü, el so dels clarinets, els violins, el kanun i la darbuka que donen vida a molts sopars a Taksim gràcies a la música tradicional gitana fasıl, barrejat amb la música electrònica d’algun dels millors DJ’s contemporanis, la brisa tan especial del Bòsfor o el gust d’un çay i una nargile al barri de Moda. Tots aquests elements únics es capten i passen a formar part de la teva experiència individual, de la teva fotografia de la ciutat. Istanbul és l’experiència individual de cadascú, és la ciutat formada per aquestes fotografies tan contrastades una de les altres. Istanbul és la ciutat que no es visita, és la ciutat que es viu. Istanbul es porta a dins...

Aigua de la vida

Vaig tan despistat per la vida que he tardat tres setmanes a descobrir-la. Tres setmanes a adonar-me que està col·locada a la porta de casa meva i que forma part del mobiliari urbà del meu carrer. Estic parlant de la màquina d’aigua “made in Turkey”.

Us explico el funcionament:

1) Vas pel carrer caminant/corrent.

2) Tens set/vas restret.

3) Et trobes la màquina.

4) Et pares i et dirigeixes a ella.

5) Agafes el got metàl·lic que trobaràs penjant d’una cadena.

6) Obres l’aixeta i omples el got.

7) En cas d’anar acompanyat, ofereixes aigua als teus companys/companyes.

8) Pel contrari, deixes el got a on estava abans.

9) Continues caminant/corrent/esprintant a un WC.

I és que ja fa temps que ho dic, que Turquia té luxes que no trobes enlloc més. No em direu que no s’agraeix arribar a casa, cansat de treballar, a 40 ºC, i poder fer un glop d’aquesta aigua de la vida davant mateix de la porta de casa...? Cal dir que es tracta d’una aigua altament recomanada a persones que només es retroben amb el senyor Roca un cop per setmana i sota la insistència del metge. Un sol glop d’aquesta aigua de la vida i el teu WC recuperarà la vida i l’esplendor que mai ha tingut!

Anal·litzant la màquina, tots coincidirem que l’element que més crida l’atenció és el got metàl·lic, bé, a mi em crida més l’atenció la cadeneta a la qual està lligat. La funció de la cadeneta és clara, evitar que algú tingui la mala temptació d’endur-se el got a casa. És que jo mateix, com a bon habitant del sud d’Europa, admeto que he tingut unes temptacions d’endur-me’l... Cada cop que passo per davant la màquina me’l miro i em venen unes ganes d’arrencar-lo i endur-me’l a casa per fer-m’hi les aigües d’herbes... irresistible, no?

De totes maneres, i per acabar, aquells que van estar amb mi al Marroc l’any 2006 recordaran un precedent d’aquesta màquina. Als carrers de Marràqueix es troben “gadgets” com el de la segona fotografia. Pels enginyers, veureu que el concepte del sistema és el mateix, simplement que a Turquia s’ha tret al mercat la versió 2.0 (vaso-metálico) que és un pèl evolucionada però conserva al 100% les seves prestacions, tant refrescants com lexants. Les modificacions, portades a terme per un equip d’enginyers hidràulics, van consistir en augmentar l’autonomia de la màquina i en substituir el got de plàstic pel metàl·lic i el cordill per la cadena, augmentant així en quasi un 70% la fiabilitat mecànica del sistema.

Perdoneu però us he de deixar ara! Ja em fa efecte el glop d’aquesta tarda mentre tornava de comprar!!! 100% efectiu! Buff, com apreta...

23 d'abril

El 23 d’abril de cada any, mentre Catalunya està de festa entre roses i llibres, Turquia també està de celebració, però no del dia de l’amor, sinó del dia de la Sobirania Nacional i Dia Internacional dels nens i les nenes.
Era un 23 de setembre de l’any 1920, en plena Guerra d’Independència, quan la Gran Assamblea Nacional es va reunir a Ankara per establir els fonaments d’un nou Estat sobirà, republicà, independent i modern que deixés enrera l’era de l’Imperi Otomà que havia durat des de 1299. Mustafa Kemal Atatürk, amb l’objectiu de girar pàgina a aquest passat Otomà, va anar establint les noves institucions del nou Estat turc. Va ser el 23 d’abril de 1923 quan va haver-hi la primera sessió parlamentària de la nova República Turca i Atatürk va dedicar aquest dia tan especial a tots els nens i nenes del país perquè “ells representen el futur de la nació”.
El dia 23 d’abril, milers de nens i nenes turcs i d’altres països desfilen pels carrers de les seves ciutats, vestits amb el vestuari tradicional i posant en escena les danses que han estat assajant a l’escola durant les últimes setmanes. Cada any, centenars de nens i nenes d’una cinquantena de països es troben a Turquia en un acte de pau i germanor entre nacions.
No obstant, aquest dia d’abril, on cada bandera, cada cultura i cada llengua tenen un lloc assegurat a Turquia, contrasta amb el que veig cada matí quan em llevo des de la meva finestra. A les 7:20 sona de manera estrident la sirena de l’escola situada davant mateix de la finestra de la meva habitació. Cada matí la sento i cap matí puc evitar d’enretirar les cortines per contemplar com el seu centenar d’alumnes s’alineen al pati davant del bust d’Atatürk per repetir cridant a pulmó obert cada frase del jurament que un d’aquests alumnes està fent mentre un altre dels seus companys hissa la bandera. “Jo soc turc, soc correcte, soc treballador... la meva presència és un regal a la presència dels turcs. Contenta està la persona que diu “soc turc””.
Pot arribar a entendre un nen o nena d’una altra cultura el perquè està repetint aquestes paraules cada matí? Realment hi ha lloc per a totes les nacionalitats, llengües i cultures en aquest moment a aquest pati d’escola com a cada 23 d'abril? Reflexionem-hi, que no podem oblidar que els nens i nenes representen el futur de la nació...