Nous aires

Aquesta s’ha convertit en una imatge clàssica a la ciutat d’Antalya aquests dies. Obres a cada cantonada sota un mar de propaganda electoral, i és que avui diumenge 29 de març és dia d’eleccions municipals a Turquia.

Durant els dies previs a la jornada electoral, he anat preguntant a persones pertanyent a varis àmbits “Què passarà a aquestes eleccions?”. Sorprenentment, tothom sap que l’actual alcalde, el Sr. Türel del partit AKP (Partit per la Justícia i Desenvolupament) tornarà a posar-se el barret d’alcalde però ningú li vol donar la victòria. Bé, la majoria de les respostes que m’han anat donat són agredolces, “Türel és un home d’Antalya de tota la vida, no ha comès cap error, però, saps? no m’agrada el partit...”.

Això demostra, clarament, que aquestes eleccions són un important indicador pel partit de l’exalcalde d’Istanbul i actual president de la República turca, Tayyip Recep Erdoğan. L’AKP va perdent pistonada a tot el país, mentre que el CHP (Partit de la Gent Republicana) va guanyant vots. El fet és que l’AKP navega a la deriva i va perdent el suport d’aquells que li havien donat el vot de confiança pel procés d’apropament a Europa que tant havia promès Erdogan. I un recent gir cap a la dreta nacionalista fa que el CHP comenci a enlairar-se.

En definitiva, el senyor, Mustafa Akaydın (professor a la Universitat Akdeniz d’Antalya i alcaldable del CHP per aquesta ciutat), ho té molt complicat en aquestes eleccions davant d’un Türel que ha reformat Antalya el 100% amb grans infrastructures. I, per a tots aquests que, tot i ser conscients d’aquesta nova Antalya no voldrien donar el vot a l’AKP per motius de més gran escala, l’esperança comença a aflorar. En aquest país es respiren nous aires, aires de canvi i de progrés. Ara bé, els resultats estan encara per veure...

Bir tane çay, lütfen / Un te, si us plau

“Bir tane çay, lütfen” podria ser fàcilment la frase més repetida al llarg del dia a Turquia simplement, per la quantitat d’aquest te negre que s’hi consumeix. Ara bé, dic “podria” perquè aquesta beguda, en aquest país, ha aconseguit sobreposar-se al cafè i s’ofereix a totes hores com a símbol d’amistat i hospitalitat a casa, a la feina, als restaurants, a les botigues, a les parades del carrer entre molts altres llocs. I és que és tal el poder d’aquesta beguda que és, fins i tot, capaç de fer parar un bus urbà ple de gent dirigint-se als seus llocs de treball a les 8 del matí, només perquè el senyor conductor li han entrat ganes de fer el te. No cal dir tampoc, que tots aquests treballadors i treballadores saben perfectament que el primer que faran tan bon punt arribin a la feina és fer el “çay”, el primer dels quatre o cinc que s’acabaran prenent al llarg de la jornada. També diuen que va bé per la digestió, per tant, ben dinat torna a haver-hi cita obligada amb els companys al voltant de la tetera.
La tetera no és una tetera qualsevol. Aquí el te es prepara amb el “çaydanlık” que consisteix en dues teteres, una a sobre de l’altra. A la tetera inferior s’hi bull aigua sola, mentre que a la superior que és més petita, hi han les fulles de te en remull. Tot l’artefacte es posa al foc fins que l’aigua bull. A partir d’aquí, el te se servirà en gotets de vidre transparent que permeten veure el color rogenc del “çay” i, es deixarà a gust del consumidor si el vol koyu (fosc) o açık (suau), afegint més o menys aigua de la tetera inferior als gots.
En definitiva, tot un exemple de beguda social que demostra que no només és l’alcohol l’encarregat de prendre aquest rol...

Biraz deniz, biraz duygu / Un petit mar, un petit sentiment

Mustafa Kemal Atatürk, fundador i primer president de la República de Turquia va dir una vegada que Antalya era “sens dubte el lloc més bonic del món”.
No sé si Atatürk tenia la raó en aquestes paraules però avui, ben dinat, li he comprat un suc de magrana a un venedor i he decidit anar-me’l a prendre al port. La calma del moment ha sigut com un regal després d’un matí a la part nova de la ciutat entre multituds de gent comprant, sorolls i fums de kebap que es barregen amb els fums dels tubs d’escapament dels vells autobusos. Perquè els 1.127.634 habitants d’Antalya tenen la fortuna de disposar de tots els elements d’una ciutat pròpiament dita, però també van amb la tranquil•litat de saber que, a la vegada, tenen un lloc molt a prop que els pot allunyar de tots aquests elements durant una bona estona.
El pedrís on he segut està orientat cap al golf d’Antalya (Antalya körfezi). No he tardat gaire en adonar-me que aquest golf, banyat per les aigües més orientals del Mediterrani, aquí anomenat Akdeniz i, a la vegada envoltat per les altes muntanyes Tauros, és segurament el millor golf que he vist mai.
No cal dir tampoc que el nostre Akdeniz és més que un mar que forma part d’un paisatge concret; és un clima, és una gastronomia, és una forma de ser de la gent, és una forma de vida que, lògicament, Antalya ha absorbit al cent per cent.
Mitja hora més tard, el suc de magrana se m’ha acabat, m’he aixecat del pedrís i he marxat deixant el sol amagar-se darrera les muntanyes i confirmant en gran mesura les paraules d’Atatürk. Segurement no pot ser d'altra manera quan es tracta d'una ciutat meditarrània...

Görüşürüz Jordi, a reveure!

Bé, encetem aquest blog amb el record encara de la festa de comiat que vaig rebre per part de tots vosaltres.

Vull començar-lo per aquí perquè va ser a partir d’aquesta festa i durant tot el cap de setmana que me’n vaig adonar de la magnitud de la meva decisió. Va ser una festa on s’hi va veure una mica de tots els ingredients que necessita una festa per ser perfecte... família, amics de tota la vida, noves amistats, amics que fa mesos que no veus, amics que venen de lluny, el menú “colla”, rialles, llàgrimes, abraçades, danses del ventre, merengue, salsa, ska, regals personals, dedicatòries, records i moltes coses més.

Ara ja estic a Antalya, amb tot un camí per endavant, preguntant-me si em portarà a un altre lloc o no i, si és que sí, a on? Sincerament, voldria que definitivament em conduís al vostre costat però, tant si m’hi porta com si no, vull agrair-vos un cop més tota aquesta empenta tan gran que m’heu donat a l’hora d’emprendre’l.

Des d’Antalya, moltes gràcies...