Mustafa Kemal Atatürk, fundador i primer president de la República de Turquia va dir una vegada que Antalya era “sens dubte el lloc més bonic del món”.
No sé si Atatürk tenia la raó en aquestes paraules però avui, ben dinat, li he comprat un suc de magrana a un venedor i he decidit anar-me’l a prendre al port. La calma del moment ha sigut com un regal després d’un matí a la part nova de la ciutat entre multituds de gent comprant, sorolls i fums de kebap que es barregen amb els fums dels tubs d’escapament dels vells autobusos. Perquè els 1.127.634 habitants d’Antalya tenen la fortuna de disposar de tots els elements d’una ciutat pròpiament dita, però també van amb la tranquil•litat de saber que, a la vegada, tenen un lloc molt a prop que els pot allunyar de tots aquests elements durant una bona estona.
El pedrís on he segut està orientat cap al golf d’Antalya (Antalya körfezi). No he tardat gaire en adonar-me que aquest golf, banyat per les aigües més orientals del Mediterrani, aquí anomenat Akdeniz i, a la vegada envoltat per les altes muntanyes Tauros, és segurament el millor golf que he vist mai.
No cal dir tampoc que el nostre Akdeniz és més que un mar que forma part d’un paisatge concret; és un clima, és una gastronomia, és una forma de ser de la gent, és una forma de vida que, lògicament, Antalya ha absorbit al cent per cent.
Mitja hora més tard, el suc de magrana se m’ha acabat, m’he aixecat del pedrís i he marxat deixant el sol amagar-se darrera les muntanyes i confirmant en gran mesura les paraules d’Atatürk. Segurement no pot ser d'altra manera quan es tracta d'una ciutat meditarrània...
No sé si Atatürk tenia la raó en aquestes paraules però avui, ben dinat, li he comprat un suc de magrana a un venedor i he decidit anar-me’l a prendre al port. La calma del moment ha sigut com un regal després d’un matí a la part nova de la ciutat entre multituds de gent comprant, sorolls i fums de kebap que es barregen amb els fums dels tubs d’escapament dels vells autobusos. Perquè els 1.127.634 habitants d’Antalya tenen la fortuna de disposar de tots els elements d’una ciutat pròpiament dita, però també van amb la tranquil•litat de saber que, a la vegada, tenen un lloc molt a prop que els pot allunyar de tots aquests elements durant una bona estona.
El pedrís on he segut està orientat cap al golf d’Antalya (Antalya körfezi). No he tardat gaire en adonar-me que aquest golf, banyat per les aigües més orientals del Mediterrani, aquí anomenat Akdeniz i, a la vegada envoltat per les altes muntanyes Tauros, és segurament el millor golf que he vist mai.
No cal dir tampoc que el nostre Akdeniz és més que un mar que forma part d’un paisatge concret; és un clima, és una gastronomia, és una forma de ser de la gent, és una forma de vida que, lògicament, Antalya ha absorbit al cent per cent.
Mitja hora més tard, el suc de magrana se m’ha acabat, m’he aixecat del pedrís i he marxat deixant el sol amagar-se darrera les muntanyes i confirmant en gran mesura les paraules d’Atatürk. Segurement no pot ser d'altra manera quan es tracta d'una ciutat meditarrània...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada