23 d'abril

El 23 d’abril de cada any, mentre Catalunya està de festa entre roses i llibres, Turquia també està de celebració, però no del dia de l’amor, sinó del dia de la Sobirania Nacional i Dia Internacional dels nens i les nenes.
Era un 23 de setembre de l’any 1920, en plena Guerra d’Independència, quan la Gran Assamblea Nacional es va reunir a Ankara per establir els fonaments d’un nou Estat sobirà, republicà, independent i modern que deixés enrera l’era de l’Imperi Otomà que havia durat des de 1299. Mustafa Kemal Atatürk, amb l’objectiu de girar pàgina a aquest passat Otomà, va anar establint les noves institucions del nou Estat turc. Va ser el 23 d’abril de 1923 quan va haver-hi la primera sessió parlamentària de la nova República Turca i Atatürk va dedicar aquest dia tan especial a tots els nens i nenes del país perquè “ells representen el futur de la nació”.
El dia 23 d’abril, milers de nens i nenes turcs i d’altres països desfilen pels carrers de les seves ciutats, vestits amb el vestuari tradicional i posant en escena les danses que han estat assajant a l’escola durant les últimes setmanes. Cada any, centenars de nens i nenes d’una cinquantena de països es troben a Turquia en un acte de pau i germanor entre nacions.
No obstant, aquest dia d’abril, on cada bandera, cada cultura i cada llengua tenen un lloc assegurat a Turquia, contrasta amb el que veig cada matí quan em llevo des de la meva finestra. A les 7:20 sona de manera estrident la sirena de l’escola situada davant mateix de la finestra de la meva habitació. Cada matí la sento i cap matí puc evitar d’enretirar les cortines per contemplar com el seu centenar d’alumnes s’alineen al pati davant del bust d’Atatürk per repetir cridant a pulmó obert cada frase del jurament que un d’aquests alumnes està fent mentre un altre dels seus companys hissa la bandera. “Jo soc turc, soc correcte, soc treballador... la meva presència és un regal a la presència dels turcs. Contenta està la persona que diu “soc turc””.
Pot arribar a entendre un nen o nena d’una altra cultura el perquè està repetint aquestes paraules cada matí? Realment hi ha lloc per a totes les nacionalitats, llengües i cultures en aquest moment a aquest pati d’escola com a cada 23 d'abril? Reflexionem-hi, que no podem oblidar que els nens i nenes representen el futur de la nació...

5 minuts més, si us plau...

Permeteu-me que us presenti a una gent que aprecio molt, els meus companys de feina. Probablement, és el primer cop per mi que apreciar i companys de feina van units dins de la mateixa frase. I és que aquests són especials.

Tots ells fan que anar a treballar sigui un plaer i no un suplici perquè cada dia quan sona el despertador sé segur que allà encetarem la jornada amb un esmorzar amb els tècnics i que el seu bon humor em donarà força suficient per, com a mínim, tot el matí.

A les 9 del matí canvio el taller per l’oficina. Allà hi trobo els meus managers, en total cinc, incloent l’Erdenay Arıkan, el tutor del meu projecte a l’empresa, amic i persona que, juntament amb la Nilgün Kitapci de recursos humans, em van fer possible aquesta aventura a Turquia. És ara quan veig el que van fer per mi i difícilment trobo prou paraules d’agraïment.

La millor hora del cafè està clar que només la puc passar a la primera planta. Aquesta planta està habitada per la secretària del manager general, L’Emsal. Al principi em va costar recordar el seu nom però ara és dels que porto més endins. Amb la seva imaginació a l’hora de fer-me aprendre el turc de carrer i el seu interminable sentit de l’humor, amb l’Emsal està clar que hi riuràs. Uns metres més lluny trobem l’especial departament de qualitat. Els inquilins són la Nazlı amb qui cada dia fem un intercanvi d’anglès – turc i la Müge, la persona més irònica i còmica de la planta. Reconeguda pels seus dots culinaris, la Müge s’ha convertit en una peça clau per l’hora del cafè turc. El seu anglès és nul, el meu turc és nul, el tracte amb ella: “15 dies ens parlem en turc i 15 dies en anglès”. Al costat de Qualitat, hi ha el departament d’Operacions on s’hi troba la sempre somrient Arzu i la “çocuk” (nena petita) de l’aeroport, l’Eyül. Els nostres problemes de comunicació provocats per l’idioma no han pogut evitar una amistat plena de confiança ja amb l’Eylül, la “datlım gıymatlım”.

Tota aquesta gent i d’altres han aconseguit que aquesta experiència sigui comparable a un dia d’aquells que estàs dormint profundament, lluny de qualsevol problema, amb un somni d’aquells que fa tan complicat abandonar-lo quan sona el despertador...

Conscient de que aviat sonarà el despertador per mi, només puc seguir “dormint” i aprofitar cada instant que em regalen aquests companys. A tots ells, moltes i moltes gràcies! Çok teşekkür ederim!

L'enigma

Saber quin autobús urbà has d’agafar per desplaçar-te al lloc on et vols dirigir en una ciutat que desconeixes no és trivial. Saber quin autobús has d’agafar per arribar a algun punt d’Antalya ratlla el límit de lo impossible. La complicació no només recau en saber quin bus has d’agafar sinó a on l’has d’agafar. Porto quatre setmanes en aquesta ciutat intentant esbrinar la lògica i l’algoritme que em resolgui aquest enigma. Identificació dels diferents tipus d’autobusos, recerca de parades de bus, estudi del comportament dels usuaris d’aquest transport públic, excursions amb autobús, fotografies... i cap d’aquests mètodes m’ha conduït a la solució! Potser vosaltres em podeu ajudar...
Si donem un cop d’ull a les imatges veiem com a fet remarcable una munió de ciutadans palplantats a un costat del carrer, posats així com desordenats, avorridots... Què fan? Doncs, no fan res més que esperar el seu bus, i molt que esperen! I on és la parada us preguntareu? No hi és... i si hi és us asseguro que és la més gran que he vist mai perquè, de fet, tot el carrer és una parada. I no només tot aquest carrer, sinó tots els carrers d’Antalya són una parada i és que tot apunta, basant-me un cop més en els estudis que he fet fins ara, que per agafar el bus només t’has de parar a una banda del carrer, mirar cap a l’asfalt amb cara de “estic esperant el bus” (només els turcs la saben fer aquesta cara) i tots els busos es pararan davant teu. Fabulós no??!! Llavors, si resulta que ets el doble rècord guinness de comprensió lectora i rapidesa mental, aconseguiràs ràpidament llegir i entendre el cartellet mida “post-it” on hi ha escrit el recorregut del bus. Val a dir que en un 99% dels casos la gent no aconsegueix llegir aquest “post-it” i és llavors quan entra en joc el conductor. “Maltem gidiyor misiniz?” “Hayır, Işıklar gidiyorum, 5 dakika bekleyorsiniz lütfen”. Les estadístiques diuen que després de preguntar a 10 conductors sobre el seu trajecte, arribarà el bus que finalment et durà a destinació.
La conseqüència d’aquest sistema de bus urbà “made in Turkey” és el que veiem a l’altra imatge on s’hi pot contemplar una processó d’autobusos i de dolmuş (aquests minibusos) concentrats, fent sonar els seus clàxons i avançant al mateix ritme que els ciutadans pregunten el trajecte als conductors.
Veient l’enginy d’aquest sistema i lo “òptim” que pot arribar a ser en hores puntes, de moment continuo anant a peu.

Nous aires

Aquesta s’ha convertit en una imatge clàssica a la ciutat d’Antalya aquests dies. Obres a cada cantonada sota un mar de propaganda electoral, i és que avui diumenge 29 de març és dia d’eleccions municipals a Turquia.

Durant els dies previs a la jornada electoral, he anat preguntant a persones pertanyent a varis àmbits “Què passarà a aquestes eleccions?”. Sorprenentment, tothom sap que l’actual alcalde, el Sr. Türel del partit AKP (Partit per la Justícia i Desenvolupament) tornarà a posar-se el barret d’alcalde però ningú li vol donar la victòria. Bé, la majoria de les respostes que m’han anat donat són agredolces, “Türel és un home d’Antalya de tota la vida, no ha comès cap error, però, saps? no m’agrada el partit...”.

Això demostra, clarament, que aquestes eleccions són un important indicador pel partit de l’exalcalde d’Istanbul i actual president de la República turca, Tayyip Recep Erdoğan. L’AKP va perdent pistonada a tot el país, mentre que el CHP (Partit de la Gent Republicana) va guanyant vots. El fet és que l’AKP navega a la deriva i va perdent el suport d’aquells que li havien donat el vot de confiança pel procés d’apropament a Europa que tant havia promès Erdogan. I un recent gir cap a la dreta nacionalista fa que el CHP comenci a enlairar-se.

En definitiva, el senyor, Mustafa Akaydın (professor a la Universitat Akdeniz d’Antalya i alcaldable del CHP per aquesta ciutat), ho té molt complicat en aquestes eleccions davant d’un Türel que ha reformat Antalya el 100% amb grans infrastructures. I, per a tots aquests que, tot i ser conscients d’aquesta nova Antalya no voldrien donar el vot a l’AKP per motius de més gran escala, l’esperança comença a aflorar. En aquest país es respiren nous aires, aires de canvi i de progrés. Ara bé, els resultats estan encara per veure...

Bir tane çay, lütfen / Un te, si us plau

“Bir tane çay, lütfen” podria ser fàcilment la frase més repetida al llarg del dia a Turquia simplement, per la quantitat d’aquest te negre que s’hi consumeix. Ara bé, dic “podria” perquè aquesta beguda, en aquest país, ha aconseguit sobreposar-se al cafè i s’ofereix a totes hores com a símbol d’amistat i hospitalitat a casa, a la feina, als restaurants, a les botigues, a les parades del carrer entre molts altres llocs. I és que és tal el poder d’aquesta beguda que és, fins i tot, capaç de fer parar un bus urbà ple de gent dirigint-se als seus llocs de treball a les 8 del matí, només perquè el senyor conductor li han entrat ganes de fer el te. No cal dir tampoc, que tots aquests treballadors i treballadores saben perfectament que el primer que faran tan bon punt arribin a la feina és fer el “çay”, el primer dels quatre o cinc que s’acabaran prenent al llarg de la jornada. També diuen que va bé per la digestió, per tant, ben dinat torna a haver-hi cita obligada amb els companys al voltant de la tetera.
La tetera no és una tetera qualsevol. Aquí el te es prepara amb el “çaydanlık” que consisteix en dues teteres, una a sobre de l’altra. A la tetera inferior s’hi bull aigua sola, mentre que a la superior que és més petita, hi han les fulles de te en remull. Tot l’artefacte es posa al foc fins que l’aigua bull. A partir d’aquí, el te se servirà en gotets de vidre transparent que permeten veure el color rogenc del “çay” i, es deixarà a gust del consumidor si el vol koyu (fosc) o açık (suau), afegint més o menys aigua de la tetera inferior als gots.
En definitiva, tot un exemple de beguda social que demostra que no només és l’alcohol l’encarregat de prendre aquest rol...

Biraz deniz, biraz duygu / Un petit mar, un petit sentiment

Mustafa Kemal Atatürk, fundador i primer president de la República de Turquia va dir una vegada que Antalya era “sens dubte el lloc més bonic del món”.
No sé si Atatürk tenia la raó en aquestes paraules però avui, ben dinat, li he comprat un suc de magrana a un venedor i he decidit anar-me’l a prendre al port. La calma del moment ha sigut com un regal després d’un matí a la part nova de la ciutat entre multituds de gent comprant, sorolls i fums de kebap que es barregen amb els fums dels tubs d’escapament dels vells autobusos. Perquè els 1.127.634 habitants d’Antalya tenen la fortuna de disposar de tots els elements d’una ciutat pròpiament dita, però també van amb la tranquil•litat de saber que, a la vegada, tenen un lloc molt a prop que els pot allunyar de tots aquests elements durant una bona estona.
El pedrís on he segut està orientat cap al golf d’Antalya (Antalya körfezi). No he tardat gaire en adonar-me que aquest golf, banyat per les aigües més orientals del Mediterrani, aquí anomenat Akdeniz i, a la vegada envoltat per les altes muntanyes Tauros, és segurament el millor golf que he vist mai.
No cal dir tampoc que el nostre Akdeniz és més que un mar que forma part d’un paisatge concret; és un clima, és una gastronomia, és una forma de ser de la gent, és una forma de vida que, lògicament, Antalya ha absorbit al cent per cent.
Mitja hora més tard, el suc de magrana se m’ha acabat, m’he aixecat del pedrís i he marxat deixant el sol amagar-se darrera les muntanyes i confirmant en gran mesura les paraules d’Atatürk. Segurement no pot ser d'altra manera quan es tracta d'una ciutat meditarrània...

Görüşürüz Jordi, a reveure!

Bé, encetem aquest blog amb el record encara de la festa de comiat que vaig rebre per part de tots vosaltres.

Vull començar-lo per aquí perquè va ser a partir d’aquesta festa i durant tot el cap de setmana que me’n vaig adonar de la magnitud de la meva decisió. Va ser una festa on s’hi va veure una mica de tots els ingredients que necessita una festa per ser perfecte... família, amics de tota la vida, noves amistats, amics que fa mesos que no veus, amics que venen de lluny, el menú “colla”, rialles, llàgrimes, abraçades, danses del ventre, merengue, salsa, ska, regals personals, dedicatòries, records i moltes coses més.

Ara ja estic a Antalya, amb tot un camí per endavant, preguntant-me si em portarà a un altre lloc o no i, si és que sí, a on? Sincerament, voldria que definitivament em conduís al vostre costat però, tant si m’hi porta com si no, vull agrair-vos un cop més tota aquesta empenta tan gran que m’heu donat a l’hora d’emprendre’l.

Des d’Antalya, moltes gràcies...